Mostrando las entradas para la consulta Lledó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Lledó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 2 de enero de 2020

Octavio Serret, Valderrobres


L'impulsor de la llibreria Serret de Vall-de-roures inicia una nova aventura per a reivindicar la llengua catalana als territoris de cruïlla.

Octavio Serret, en la Librería Serret, en el 2012. / JULIO CARBÓ
Octavio Serret, en la Librería Serret, en el 2012. / JULIO CARBÓ

Anna Zaera:

Fa uns quants anys, quan ens vam conèixer, em va dir que les fronteres existien per a rebentar-les. Es considerava i es considera un home de frontera perquè realment hi ha nascut. Entre Catalunya, l’Aragó i València. S’ha cansat de dir que som la mateixa gent perquè parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa identitat. Abans de conèixer-lo, m’encuriosia que tothom –absolutament tothom– parlava d’Octavi Serret i el seu fenomen cultural contra pronòstic a la capital del Matarranya. A poc a poc, van arribar les portades a les seccions de cultura dels diaris nacionals i els premis a la seva tasca. Potser el més important, el Premi Nacional de Cultura a la Projecció de la Llengua Catalana, l’any 2009. Ara, després de quaranta-un anys regentant la ja famosa llibreria Serret de Vall-de-roures, ha anunciat que fa un canvi de vida. Traspassa la mítica llibreria però al mateix espai físic, en aquell que ha vist passar centenars de plomes il·lustres i gent de la cultura, que es convertirà en la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra, l’entitat a què dedicarà els seus esforços d’ara endavant. Una decisió –o reinvenció, com diu ell– que l’allunya de la nostàlgia del final d’etapa i que li permetrà de continuar en contacte amb la cultura. Aquest projecte gira al voltant de la reivindicació cultural del català a l’Aragó mitjançant la recuperació de la idea de l’antiga Ilercavònia, la terra que els ibers habitaven al voltant del riu Ebre i que abraçava el territori entre el coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. Serret s’afegeix a aquesta associació que ja existia, amb seu a Tortosa, per recuperar la història comuna del territori, dels ibers a l’època contemporània, reivindicant personatges insignes i fets històrics que, segons ell, encara no han estat rehabilitats amb prou fermesa.

—Aquesta setmana comenceu el vostre canvi de vida. Heu decidit de tancar la mítica llibreria Serret de Vall-de-roures. Per què?
—La decisió la vaig prendre ja fa molt temps. Jo ja buscava un canvi de vida, no volia treballar tantes hores i buscava la manera. Vaig rebre una oferta de feina, que no té res a veure amb la cultura, i vaig pensar que era el moment. He fet un traspàs de la llibreria amb tot allò que implica. Clients, proveïdors i dipòsit de llibres. Jo em quedo amb el meu catàleg primitiu, un d’únic que tinc dedicat als temes més locals amb títols com ara El riu que parla (2008), La Dama del Matarraña (2009), Follets del Matarranya (2009), Poesia de frontera (2011), Lletres de casa (2009), Galeria ebrenca (2010), Matarraña secreta (2019), Els Ports de Beseit (2007), El tren de Val de Zafán (2011) o Il·lusions i incerteses (2010). Es queda aquí, en la que serà la nova seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.

—Ha estat una decisió difícil?
—Sap greu perquè deixes el poble i la comarca sense llibreria de servei. Però jo crec que la Serret ha estat alguna cosa més que una llibreria. Bé, de tota manera, Vall-de-roures continuarà tenint un servei quotidià de diaris i revistes, perquè he trobat la persona adequada. El nou punt de venda serà en un lloc bastant a prop d’aquí. La part més important és que jo em reconverteixo, no solament em reinvento. En això de reinventar-se ja s’hi ha insistit bastant, és una paraula molt utilitzada. En el fons, jo em sento molt a gust amb aquesta decisió perquè en part significa tornar als meus orígens. He anat destil·lant el meu catàleg, fent un buidatge bastant dràstic, per acabar amb les millors publicacions del Matarranya i el Maestrat. Ara és moment que l’antiga Llibreria Serret pugui ser la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.

—Quina serà la funció d’aquesta associació?
—Divulgar la llengua catalana a l’Aragó. Si anem als estatuts es veu molt clar que l’objectiu és preservar el llegat dels nostres avantpassats, que no deixen de ser els ilercavons. Uns avantpassats que han viscut en aquestes terres extenses, que no tenien fronteres, i que cobrien bona part de què era la Corona d’Aragó. Molts cops s’ha parlat del territori que englobava l’antiga Diòcesi de Tortosa, però encara era molt més ampli.

—Aquesta decisió ve motivada també per la dificultat de vendre llibres?
—No hi té res a veure. Ja feina molts anys que treballava a la llibreria i buscava un canvi vital. La part més romàntica, la de gestió cultural que s’engloba en el projecte Camins Serret, m’ha permès de fer-ne de tota mena. I d’això en continuaré fent a l’associació Ilercavònia. És cert que hi ha llibreries que tanquen, però jo no tanco perquè en tingui la necessitat, sinó perquè vull reconvertir-me.

—Però estem d’acord que ser llibreter és un ofici de resistència.
—Durant quaranta anys he estat fent les mateixes coses i allò que m’ha salvat ha estat la gestió cultural que he fet. Hi ha moments més bons i moments més dolents, però la meva decisió no va associada a les fluctuacions de la venda de llibres o del mercat editorial. Ara podrem fer moltes més activitats per a divulgar i reivindicar aquest territori tan ampli. Vull provar de ser més lliure i també tenir una vida més adequada per a la meva família. El dissabte i el diumenge em dedicaré a fer gestió cultural de manera més directa i seguint la filosofia de la Ilercavònia.

—Què heu après en aquests quaranta anys al peu del canó a la llibreria Serret?
—M’he buidat per divulgar un fet de què em vaig adonar quan era molt jove. Quan van aparèixer les primeres publicacions en català a l’Aragó, sobre l’any 1985, m’adono del lloc on he nascut. Jo vaig obrir l’any 1981. Vaig començar a percebre que vivíem en un encreuament de cultures, i crec que això que jo vinc a fer en aquesta vida és divulgar aquesta realitat. Fer saber que a l’Aragó també es parla català. I aquesta és la filosofia que he desenvolupat al llarg de tota la meva vida. Jo sóc nascut aquí i parlava català i aquest no és un fet que es doni per assumit. Vosaltres sí que sabeu que parleu català. Aquí ens deien sempre que parlàvem xapurreao. Llavors, quan sents que el català és la teva llengua, sents una força per dins que t’impulsa, que et fa sentir que has nascut per lluitar i fomentar-la. Per convertir-te en aquest punt de trobada i fer que tot això tiri endavant.

—L’associació Ilercavònia ja existia. Per què heu decidit que tingui la seu a Vall-de-roures?
—Jo conec aquesta associació l’any 2015, perquè una vegada vaig coincidir amb el president, Josep Miquel Martínez. En aquell moment, vam veure que teníem moltes coses en comú, i vaig pensar: ‘M’agradaria participar-hi. M’ho guardo per a quan tingui més temps.’ I bé, ara crec que és el moment. Com a membre d’allò que era l’antiga Ilercavònia, jo m’he sentit ilercavó ja de sempre i m’he entusiasmat en cada iniciativa. M’interessa de participar en aquesta idea, impulsar recerques que vagin en aquesta línia: investigar els orígens, l’arqueologia, passant per la història de les religions i arribant fins a l’època contemporània.

—La idea fóra d’establir aquests vincles entre el passat i el present mitjançant  activitats obertes al públic?
—És un projecte molt transversal perquè crec que l’objectiu últim és redescobrir-nos a nosaltres mateixos. Jo busco recuperar els valors. Sempre he pensat que, si tornem als orígens, recuperarem els valors. Crec que els hem perduts o  gairebé. Jo crec que en aquests territoris tenim una connexió molt potent de costums i cultura. La idea és trobar-nos cada vegada més a gust amb nosaltres mateixos.

—Com ha estat construir un projecte cultural de Països Catalans a l’Aragó amb la dificultat que implica no tenir polítiques culturals pròpies que potenciïn la llengua?
—Jo sempre he pensat que no tenim fronteres, que ens les posen els polítics i molts cops, en conseqüència, nosaltres mateixos. Jo crec que ara seria un moment prou adequat per a reivindicar un territori sense fronteres i recuperar els valors. I aquesta és una tasca que s’ha de fer tant col·lectivament com de manera individual. Si cadascú de nosaltres pot tornar als orígens, podem trobar la nostra essència. Jo tinc dos fills, de vint-i-tres anys i de divuit. El de divuit et puc assegurar que és d’una generació que ha recuperat l’esperit social, que es preocupa més per les persones que per les coses materials. Es preocupen per la col·laboració i la cooperació. Crec que ha estat la nostra generació qui ha causat aquest caos tan bèstia que ens ha portat a la crisi i al desastre del canvi climàtic. Jo veig un món prou desballestat. Si no som capaços de fer-nos unes bones autocrítiques i intentar saber per què fem les coses o per què hem nascut, ens encaminem cap a la nostra pròpia destrucció.

—L’altre dia llegia que el psicoanalista Ramon Riera alertava del perill de bucolitzar el passat dels espais rurals perquè també han estat espais de molt de patiment i lluites de poder.
—Bucolitzar el passat tampoc. Jo crec que viure en contacte amb la terra t’ofereix una altra percepció. Si volem tornar als orígens, hem de tornar a la terra. I és que al final hi acabarem tots, tornant a la terra. Però abans ho hem d’aplicar al nostre dia a dia. La meva generació ha percebut el món en dos grans sistemes: capitalisme o comunisme, i ells són en un altre moment. Veuen que, si no col·laboren i tenen en compte l’entorn, el seu món se’n va a la merda. El meu fill de vegades em diu: ‘Pensa en els meus néts.’ Crec que hem de ser més humans, més persones. Jo, gràcies a l’activitat cultural, sempre he optat per l’ésser humà. Per això m’han fotut hòsties pertot arreu. No m’ha agradat mai de posar etiquetes. La cosa més important és que no ens desconnectem entre nosaltres, que siguem conscients que habitem un espai comú.

—Part de les vostres iniciatives amb les presentacions literàries ha estat afavorir la presència física. Fer venir la gent a Vall-de-roures. En un temps on moltes de les interaccions entre autors i lectors són digitals, cal reivindicar compartir un mateix espai real?
—Sí. Jo durant aquests anys he treballat cada dia de la setmana. Per mi, organitzar aquestes trobades, fer que es trobi gent molt diversa i dispersa a causa de la meva sinergia, m’ha donat moltíssima energia. D’aquí han sortit amistats i projectes. Allò que volen és que cada vegada estiguem més aïllats, que comprem per internet i ens ho portin a casa. Si fem això ens matem a nosaltres mateixos. Per això, l’associació Ilercavònia, a part de tornar als orígens i divulgar el llegat dels nostres avantpassats, també vol ser un espai de trobada presencial al nostre territori. Tenim un territori riquíssim, que va de la muntanya al mar, amb una gent que és una barreja de cultures molt interessant. Si tenim present que l’antiga llibreria Serret sempre ha estat un punt energètic important, aquest nou projecte neix amb una potència molt gran. A més, com que jo estaré més descansat, podré estar més actiu.

—La seu física continuarà a l’antiga llibreria o voleu fer activitats en diferents punts dels Països Catalans?
—Tenia molt sentit que la seu fos a l’antiga llibreria Serret, perquè ja teníem aquest punt d’enganxada. Però també n’hi ha una subseu a Tortosa. En realitat, estem molt enxarxats. Sempre hem demostrat que, d’aquest punt neuràlgic, d’aquesta cantonada, ens podem expandir al món, i això continuarem fent.

—Ja teniu activitats programades amb l’associació Ilercavònia?
—N’hem fet a Arenys de Lledó i a Rosell ara farà un mes. Per al 2020 encara no tenim cap activitat programada, però sí projectes embastats. No en podem comentar res perquè ja ho anireu sabent. Però ens caldrà gent, perquè la nostra idea és debatre idees partint de molts punts de vista diferents.

—Qui formeu part de l’associació ara mateix?
—Hi ha molta gent potent que forma part d’Ilercavònia, però encara no es pot dir. Són personatges del món de la cultura, acadèmics, autors o investigadors que ja en són socis.

—Us noto il·lusionat. No teniu nostàlgia?
—A mi em feia llàstima que jo tanqués i Vall-de-roures no tingués llibreria, però ara estic més tranquil perquè he trobat la persona que la podrà obrir. Jo continuaré amb les meves coses i anirem fent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb





Ayer, 1 de enero del 2020, la Librería Serret, de Valderrobres (Teruel), dejó de existir como tal y su espacio se convirtió en la sede de la asociación cultural Ilercavònia Terra NostraOctavio Serret (54 años), que fundó la librería hace 38 años, se dedicará de lunes a viernes a un trabajo que no tiene nada que ver con la cultura, pero los fines de semana se centrará en la gestión cultural.


https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20200101/octavio-serret-cierra-libreria-serret-valderrobres-teruel-7791754



La Librería Serret se había convertido en un auténtico foco de irradiación cultural y un lugar de encuentro de las culturas aragonesacatalana y castellana en una tierra de frontera como el Matarraña. Decenas y decenas de escritores, desde Ana María Matute a Javier Cercas, desde Lorenzo Silva a Alicia Giménez Bartlett, desde Ian Gibson a Jordi Llavina o Rosa Regàs, acudían a la llamada de Serret los fines de semana para presentar y firmar sus obras, en un despliegue inconcebible para un pueblo de 2.000 habitantes. Galardonado en Aragón y Cataluña, Serret obtuvo en el 2009 el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat y la Creu de Sant Jordi en el 2017. Pero el hundimiento de la venta de libros, la España vacía y la competencia de Amazon y otras plataformas -Serret, paradójicamente, fue pionero en la venta onlinehan acabado con la librería. "Los años buenos fueron en el 2002-2003, después las ventas empezaron a bajar hasta el 2009 y desde entonces han caído en picado. En el 2015 estuve a punto de cerrar y si no hubiera hecho de gestor cultural, trayendo escritores y organizando actividades culturales, habría cerrado hace años", dice.
Serret, sin embargo, no abandona la gestión cultural, que es lo que más le gusta. "Me quito la paja y me quedo con el grano", explica gráficamente. La paja era la pura y simple venta de libros de todo tipo, desde literatura y ensayo a textos escolares; artículos de papelería; guías turísticas y senderistas de la zona, etcétera, que en realidad traspasa a una mujer del pueblo, que abrirá en un local cercano y a la que asesorará en sus inicios como libreraEl grano serán las actividades de gestión cultural, que realizará bajo la marca Camins Serret y en las que seguirá contando con la presencia de escritores, cuyas obras presentará en la sede de Ilercavònia Terra Nostra, en la de la nueva librería o en cualquier espacio de la comarca, desde hoteles a centros culturales.
La sede de Ilercavònia Terra Nostra, asociación fundada en Tortosa en el 2015, se traslada a Valderrobres, al actual local de la librería y abrirá los fines de semana. "Reunirá libros y publicaciones destinados a conservar y divulgar el legado de los ilercavones, el pueblo íbero que repobló estas tierras, que territorialmente corresponden a la antigua diócesis de Tortosa y abarcan desde el Matarraña y el Bajo Aragón hasta las comarcas del norte de Castellón y el sur de Tarragona", explica.
La asociación, presidida hasta ahora en Tortosa por Josep Miquel Martínez, se financiará con aportaciones de socios, "gente que ama esta tierra y vinculada al mundo de la cultura, como académicos o activistas culturales",  asegura Serret, cuya primera actividad en esta nueva etapa será el festival de literatura negra Aragón Negro, que se celebrará en Valderrobres y otras localidades de la comarca del 15 al 31 de enero. En realidad, Aragón Negro ya existía y la nueva edición está programada desde el año pasado, pero ahora se hará en la sede de Ilercavònia. Y Serret compaginará el festival con su nuevo trabajo comercial, en el que venderá productos alejados de la cultura, como ya hizo en sus inicios, antes de fundar la librería, porque Serret siempre ha sido, sobre todo, un gran vendedor. 

domingo, 26 de febrero de 2017

Cretas

2.68. CRETAS, RECONQUISTADA EL DÍA DE SANTA PELAGIA
(SIGLO XII. CRETAS)

Cuando Alfonso I el Batallador se decidió a sitiar el importante enclave de Fraga, en 1133, el rey estaba en condiciones de encomendar a varios de sus tenentes seniores los castillos villas de NonaspeAlgásBateaFayónHorta de San Juan y tal vez Lledó, es decir, los tramos finales de los ríos Matarraña y Algás en el Bajo Aragón. No es de extrañar, por lo tanto, que los no muy numerosos mozárabes que sobrevivían aún bajo dominio musulmán en poblaciones tan cercanas a aquéllas —como ValderrobresBeceite o Cretas— esperaran ansiosos su propia liberación.
Así las cosas, los pocos mozárabes que aún vivían en CretasQueretes, que estaban al corriente de la situación, con el cuidado que la ocasión requería para no soliviantar a los musulmanes, hacían cálculos y planes para un futuro que presumían inmediato, se quedaran o no los moros que de momento regían el pueblo en condiciones muy precarias.
Sin duda alguna, el rey les asignaría un tenente de su confianza para que garantizara la seguridad y la administración del territorio —tal vez una de las órdenes militares de Calatrava san Juan—, pero había otras muchas cosas que dependían de sí mismos.
Sus sueños, no obstante, tuvieron que prolongarse para verse hechos realidad más de treinta años todavía, pues la inesperada derrota de Alfonso I el Batallador en Fraga, que significó un lamentable retroceso para la reconquista, fue también un duro golpe para los mozárabes de Cretas. De entre esos sueños pospuestos, uno muy importante para ellos y que les originó prolijas discusiones era la decisión acerca de la advocación a la que dedicarían el pueblo tras la reconquista. Como no llegaron a un acuerdo unánime, pues cada uno proponía un santo distinto, convinieron nombrar al santo o santa que la Iglesia celebrara el día en que tuviera lugar la esperada liberación.

Cuando, por fin, al mediodía de un ocho de octubre las llaves de Cretas eran entregadas al representante del rey Alfonso II de Aragón por el alcaide moroPelagia, la santa de Antioquía, que había muerto tal día como aquel del año 290, se convertía en su valedora ante el cielo.

[Recogida oralmente.]



CRETAS, RECONQUISTADA EL DÍA DE SANTA PELAGIA  (SIGLO XII. CRETAS)
plaza mayor, con el pelleric en el centro

Cretas (en chapurriau local Queretes​) es un municipio de la provincia de Teruel, comunidad de Aragón, España, en la comarca de Matarraña. Tiene una población de 632 habitantes (INE 2008) y tiene una extensión de 52,66 km². Se encuentra situada entre los pueblos de Valderrobres Calaceite, cerca de los puertos de Beceite.

La prueba más valiosa de la presencia humana en Cretas corresponde a las pinturas rupestres descubiertas en su término municipal. En 1903, el brillante arqueólogo calaceitano Juan Cabré, descubre en el barranco del Calapatá las figuras de unos ciervos pintados, un toro, un caballo y una cabra, sobre la llamada Roca de los Moros. Dada la juventud de Cabré en aquel momento y, sobre todo, la novedad que suponía la aparición de motivos figurativos al aire libre, el hallazgo no se hizo público hasta 1907, por Santiago Vidiella a través de un breve artículo. Este descubrimiento y, muy especialmente, la publicación del calco de la otra Roca de los Moros del Cogul (Lérida) en el periódico La Veu de Catalunya atrae a Henri Breuil, uno de los más eminentes arqueólogos europeos del momento, que en colaboración con Cabré estudia las pinturas y descubre nuevas figuras más complejas y variadas en el barranco de los Gascons, el Abrigo dels Gascons, no demasiado lejos del Calapatá.


Estos hallazgos significarían el principio del estudio del hoy llamado Arte rupestre levantino (10.000-6.500 años antes del presente); expresión creencial de los grupos cazadores-recolectores y el más singular de los artes prehistóricos europeos. Transcurrieron varias décadas para que los investigadores se ocuparan de nuevo de estas pinturas; en las revisiones de principios de los noventa se identifica en ese friso la presencia de figuras humanas, concretamente dos arqueros característicos del Arte Levantino, que no se habían interpretado como tales en los trabajos precedentes.

El valor de estas expresiones creenciales-artísticas de Teruel -verdaderamente el que debe considerarse como el 1.er arte turolense- y de todo el sector de implantación del Arte Levantino, ha conseguido que desde 1998 sean declaradas por la UNESCO Patrimonio de la Humanidad; máxima consideración que puede concederse a una obra humana. (Fuentes: Associació Catalana d'Art Prehistòric)

Algo más recientes en el tiempo, existen evidencias que permiten afirmar que el pueblo de Cretas se levanta sobre un antiguo asentamiento ibero. Cerca de aquí, en el barranco del Calapatar y en sus alrededores se concentran la mayor parte de los asentamientos ibéricos del Matarraña y más concretamente entre el triángulo Cretas-Calaceite-Mazaleón: los poblados de Los Castelláns en Cretas, el poblado de San Antonio de Calaceite y el poblado de San Cristóbal en Mazaleón serían los más representativos del territorio. Entre los siglos V y II a.d.c. se concentró una población tan numerosa como la que actualmente puebla estas poblaciones, la mejora de las condiciones de vida y el comercio con los griegos y fenicios favoreció el nacimiento de una cultura “los íberos” y en nuestro caso la tribu de los Ausetanos del Ebro. Los eminentes arqueólogos como Juan Cabré Aguiló y Pere Bosch i Gimpera realizaron las primeras campañas de excavaciones en estos poblados y en el territorio.


Juan Cabré Aguiló, Calaceite, arte, museo
Juan Cabré Aguiló


lunes, 11 de marzo de 2024

Portfolio

   Ramón Guimerá Lorente, Moncho de Beceite, Beseit


kweichow moutai (licor chino)










Dante Alighieri (varios idiomas)
















domingo, 26 de febrero de 2017

Fórnoles


Fórnoles, Fórnols, mussols, Matarraña, Matarranya

Fórnoles (Fórnols en chapurriau) es una localidad y municipio de la provincia de Teruel, comunidad de Aragón, España, en la comarca de Matarraña. Tiene una población de 103 habitantes (INE 2008) y tiene una extensión de 32,5 km².

El mote es mussol, mussols, mussola, mussoles (búho, búhos, mochuelo)

Fórnoles es el pueblo natal de Andrés Piquer, famoso catedrático de medicina que fue médico Real de Fernando VI en 1752. Como recompensa a los numerosos años al servicio, el monarca financió en Fórnoles la construcción de la iglesia con la torre más alta de toda la provincia.
Fórnoles vio nacer al escritor Braulio Foz, autor de La Vida de Pedro Saputo (traducido ya al chapurriau) editada en 1844. En julio de 2006 se inauguró en Fórnoles un centro de visitantes dedicado a este literato en su casa natal, tras llevar a cabo una cuidada labor de rehabilitación.
Fórnoles es una población del Matarraña cuna del literato Braulio Foz y del médico Andrés Piquer. Y también escribe Pedro J. Bel Caldú, en chapurriau algo catalanizado en la ortografía. En castellano, blog historias del bajo Aragón y otro personal
https://www.historiaesmemoria.com/de-los-amigos-2/pedro-j-bel-caldu/
Del conjunto urbano de esta bella población sobresales los restos del antiguo castillo y la torre-campanario de su iglesia parroquial. La historia de Fórnoles estuvo durante mucho tiempo vinculada a la orden de Calatrava y su castillo, del que se conservan escasos restos, se elevaba en la parte más alta de la loma sobre la que se asienta el pueblo. Toda la villa estuvo amurallada, aunque únicamente se conserva un portal. Junto al pellerik, pelleric.
En lo que se refiere a arquitectura civil, en Fórnoles destaca la casa consistorial, una construcción definida por grandes arcos de medio punto similares a los de otros edificios consistoriales del siglo XVI o principios del siglo XVII. Cuna del literato Braulio Foz (autor de la novela "La vida de Pedro Saputo"), y del médico Andrés Piquer (médico de Fernando VI). Fórnoles es una de las pocas poblaciones (del Matarraña) por las que atraviesa el meridiano cero. La iglesia parroquial, dedicada a Santa María, se inició en el siglo XIV y se incluye en el grupo de iglesias góticas.    

 Rutas que pasan por el municipio

Entidades y servicios del municipio


Pedro J. Bel Caldú:

De moment hai posat los noms de les finques i partides (en cursiva los que jo no conec com actuals). Si me dixaren lo mapa base sobre el que están treballant, en la ajuda d'algún fornolenc que coneix millor que jo tot lo terme, hi colocaríem los noms tradicionals, en la grafía del censo de 1738. Los noms son estos:    

Libro de las Aziendas de los vezinos y terratenientes de la villa de Fórnoles hecho este año 1738 , primera página

Libro de las Aciendas de los vezinos y terratinientes de la villa de Fórnoles hecho este año 1738.

Libro de las Aziendas de los vezinos y terratenientes de la villa de Fórnoles hecho este año 1738



TOPONIMIA DE FÓRNOLES 1738

1. BALSA (Calle de)

2. BALSA (Encima de)

3. BANCAL D’EN CASSES

4. BANCAL DELS TROSOS (El)

5. BARRANC (El)

6. BARRANC DE LA BANA (El)

7. BARRANC DE LA CALDERA

8. BARRANQUET D’EN FONOLL (El)

9. BARRIOL (El) (Actualmente El Bariol)

10. BASSOTA (La) (también BALSASA)

11. BONDÍA (Calle de)

12. CAMINO DE LA FONT DE LA VILA 

13. CAMINO DE LA SUT (El)

14. CAMINO DE LA VIRGEN (El)

15. CAMINO DE RÁFALES

16. CAMINO DEL LLAVARCO (El)

17. CAP D’EN SABATER

18. CAP DE LES ERES (El)

19. CARNECERÍA (Senda de la)

20. CARRETERA (La)

21. CARRETERA DE MONROYO

22. CASA BLANCA (La)

23. CASETA D’EN ¿PRADON? (La) (camino de Ráfales y paso del Lligallo) 

24. CIMETERIO (Debajo del antiguo cementerio)

25. CLOTA (La)

26. COFRADÍA (La) (Debajo de la CLOTA)

27. COLLADO (El)

28. COLOMER (Lo)

29. COSTA (La)

30. COVA (La)

31. COVA DE BURGUÉS (La)

32. COVA DE LA CANDIA (La)

33. CREU DEL CAMÍ DE LA MARE DE DEU (La)

34. DEGOLLADA (La)

35. DOMENGE (El)

36. ERAS DE LA BALSA (Las)

37. ERES DE LA BASOTA (Les)

38. FILLOLA (La)

39. TIRANAVIDALA (La) (junto al camino de Valjunquera)

40. FLEIXA (La)

41. FONT D’EN CALDERER (La)

42. FONT D’EN VIDA (La)

43. FONTANELLA (La)

44. FONTETA (La)

45. FORCALL (Lo)

46. FORNET DE LA CALÇ (El) (Actualmente Lo Fornet)

47. FORQUES (Les)

48. FOYA (La)

49. FREGINAL (El) (Al Sol de la Vila)

50. FULLOLA (La) (Actualmente La Fillola?)

51. GATELL (Lo)

52. GUERALDA (La)

53. LA SOCARRADA (Junto al paso del Lligallo)

54. LA TELLERÍA (Camino de La Morera)

55. LLAVARCO

56. LLEDÓ (El) (Junto al Pas del Lligallo)

57. LLIRI (El)

58. LLIVERNOSA (La) (Actualmente La Llivornosa)

59. LLORER (El)

60. MAS D’ EN PIQUÉ (Lo)

61. MAS DE TALLAFERRO (El) (Posiblemente la antigua Turrem Ferri)

62. MASET (El)

63. MOLINO DE LA HARINA

64. MORERA (La)

65. MORÉS (Els) (senda vecinal)

66. PADORES (Les) (también ESPADORES)

67. PARAÍS (El) (Actualmente El París)

68. PARETS LLARGUES (Les) (Junto al camino de La Fresneda)

69. PAS DE RAFELS (El)

70. PAS DEL LLIGALLO 

71. PASSET (El)

72. PEDRERA (La)

73. PERTUSA (La) (camino de la Vall de la Pina.)

74. PLA DE LA CLOTA (El) (también PLANET)

75. PLA DE LA OLIVERA (El)

76. PLANA D’EN BEL (La) (Actualmente La plananbel)

77. PLANA DE LA DEGOLLADA (camino de La Fresneda a Monroyo)

78. PLANAÇ DEL SENSAL (El) (Actualmente La Plana del Sensal)

79. PLANS (Els)

80. PLANS D’EN FABRA (Els)

81. PLANS D’EN SANCHO (Els)

82. POU D’EN PI (El) (Actualmente Podempí)

83. POU D’EN SECANELLA (Lo) (Actualmente Posecanella)

84. PUJALTA (La)

85. RECTORÍA (Callizo de la)

86. REGALL (Lo)

87. ROCAFESA (La)

88. SARSOLA (La) (También la SARZOLA)

89. SENDA DELS MORERS (La)

90. SENSAL (El)

91. SERRA (La)

92. SERVERES (Les) (Cerca del paso del Lligallo)

93. SOL DE LA VILA (El)

94. SOLANES (Les)

95. SOLSONA (La)

96. SORT (La) (También SORT DE LA FUENTE)

97. SORTETA DELS MORERS (La)

98. SUMO DEL LUGAR

99. SUT (La)

100. TELLERÍA (La)

101. TIERRAS DEL CAPÍTULO

102. TIRANAVIDALA (La) (Actualmente ¿La Tirana?)

103. TOLL D’EN TODÓ (Lo) (Hoy Tollentadó)

104. TOSSAL (El)

105. VALL D’ EN ROIG

106. VALL D’EN CABRERA

107. VALL D’EN GARCÍA (La) (por el Cap d’en Sabater)

108. VALL D’EN QUEROL (La)

109. VALL D’EN RUCÍ (La)

110. VALL D’EN TOIXÍ (La)

111. VALL DE LA BERNARDA (La)

112. VALL DE LA FIGUERA (La)

113. VALL DE LA FONT (La)

114. VALL DE LA GUSTINA (La)

115. VALL DE LA PINA (La)

116. VALL DE LA TARRAGONA (La)

117. VALL DE LA TODONA

118. VALL DE LES HEDRERES (La)

119. VALL DELS FRARES (La) (Junto a la Carretera)

120. VALLETA DEL MOLÍ (La)

121. VICARIO (calle del)

122. VILARS (Els) (También ELS VILAS hoy L’ Esvilás)

123. VIÑASA (La)

124. VIÑETA (La)

Penyapork.

Aqui podrás aprender todo acerca de la actualidad de Fórnoles y de toda la comarca del Matarranya, sus novedades culturales y su historia.

Fórnoles es un pequeño pueblo de múltiples contrastes, entre la frondosa vegetación de los Ports de Beseit y el desierto Alcañizano.

De alta riqueza ecológica y histórica, es
un pequeño oasis escondido dentro de un mundo acabado, como dijo no se quien en un pregón de fiestas, lo mejor de Fórnoles no es lo que tiene, sino precisamente todo lo que no tiene.



Rolex green water ghost oyster-style replica watches uk case to strengthen the three anti-characteristics, whether it swiss replica watches is dust, water, or shock can withstand, and not everyone can open the case, in order to open this Oyster shell must be 5 Newton M rolex replica torque can be. This shell and its effective protection of the movement, to replica watches ensure the accuracy of enough to make people trust.
HISTORIA DE FORNOLES
Estamos trabajando en una historia rica, completa y con datos sorprendentes. Mucha gente nos ayuda en su reconstrucción.
PFAPA
La plataforma filosófica de Fórnoles, la mas polémica que ha existido jamás en España. El eclepticismo renace en su vieja cuna: Fórnoles.
DEPRÉN CHAPURRIAU
An estes viles del baix aragó se parle lo chapurriau. Encara que ña mols que se disputen la seva propietat, la única verdat es que así se parle la llengua que sa passat d'agüelos a nets.
L'AIGUA DEL TERME v3.0
EXPEDICION HASTA EL FONDO DEL POZO 2006. La útima expedición de la APRIHF (Asociación para la recuperación de las infraestructuras hidráulicas de Fórnoles)
UNA FORTALEZA CONTRA EL DIABLO
Contra el diablo no sirven castillos, murallas ni fosos, solo una muro de su misma naturaleza puede detenerlo.
EL FORO DE FÓRNOLES
El foro de las novedades de Fórnoles comentadas por los propios mussols. No dudes en darte de alta!!