Matarraña en eBay España

Mostrando entradas con la etiqueta matarraña. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta matarraña. Mostrar todas las entradas

jueves, 2 de enero de 2020

Octavio Serret, Valderrobres


L'impulsor de la llibreria Serret de Vall-de-roures inicia una nova aventura per a reivindicar la llengua catalana als territoris de cruïlla.

Octavio Serret, en la Librería Serret, en el 2012. / JULIO CARBÓ
Octavio Serret, en la Librería Serret, en el 2012. / JULIO CARBÓ

Anna Zaera:

Fa uns quants anys, quan ens vam conèixer, em va dir que les fronteres existien per a rebentar-les. Es considerava i es considera un home de frontera perquè realment hi ha nascut. Entre Catalunya, l’Aragó i València. S’ha cansat de dir que som la mateixa gent perquè parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa identitat. Abans de conèixer-lo, m’encuriosia que tothom –absolutament tothom– parlava d’Octavi Serret i el seu fenomen cultural contra pronòstic a la capital del Matarranya. A poc a poc, van arribar les portades a les seccions de cultura dels diaris nacionals i els premis a la seva tasca. Potser el més important, el Premi Nacional de Cultura a la Projecció de la Llengua Catalana, l’any 2009. Ara, després de quaranta-un anys regentant la ja famosa llibreria Serret de Vall-de-roures, ha anunciat que fa un canvi de vida. Traspassa la mítica llibreria però al mateix espai físic, en aquell que ha vist passar centenars de plomes il·lustres i gent de la cultura, que es convertirà en la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra, l’entitat a què dedicarà els seus esforços d’ara endavant. Una decisió –o reinvenció, com diu ell– que l’allunya de la nostàlgia del final d’etapa i que li permetrà de continuar en contacte amb la cultura. Aquest projecte gira al voltant de la reivindicació cultural del català a l’Aragó mitjançant la recuperació de la idea de l’antiga Ilercavònia, la terra que els ibers habitaven al voltant del riu Ebre i que abraçava el territori entre el coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. Serret s’afegeix a aquesta associació que ja existia, amb seu a Tortosa, per recuperar la història comuna del territori, dels ibers a l’època contemporània, reivindicant personatges insignes i fets històrics que, segons ell, encara no han estat rehabilitats amb prou fermesa.

—Aquesta setmana comenceu el vostre canvi de vida. Heu decidit de tancar la mítica llibreria Serret de Vall-de-roures. Per què?
—La decisió la vaig prendre ja fa molt temps. Jo ja buscava un canvi de vida, no volia treballar tantes hores i buscava la manera. Vaig rebre una oferta de feina, que no té res a veure amb la cultura, i vaig pensar que era el moment. He fet un traspàs de la llibreria amb tot allò que implica. Clients, proveïdors i dipòsit de llibres. Jo em quedo amb el meu catàleg primitiu, un d’únic que tinc dedicat als temes més locals amb títols com ara El riu que parla (2008), La Dama del Matarraña (2009), Follets del Matarranya (2009), Poesia de frontera (2011), Lletres de casa (2009), Galeria ebrenca (2010), Matarraña secreta (2019), Els Ports de Beseit (2007), El tren de Val de Zafán (2011) o Il·lusions i incerteses (2010). Es queda aquí, en la que serà la nova seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.

—Ha estat una decisió difícil?
—Sap greu perquè deixes el poble i la comarca sense llibreria de servei. Però jo crec que la Serret ha estat alguna cosa més que una llibreria. Bé, de tota manera, Vall-de-roures continuarà tenint un servei quotidià de diaris i revistes, perquè he trobat la persona adequada. El nou punt de venda serà en un lloc bastant a prop d’aquí. La part més important és que jo em reconverteixo, no solament em reinvento. En això de reinventar-se ja s’hi ha insistit bastant, és una paraula molt utilitzada. En el fons, jo em sento molt a gust amb aquesta decisió perquè en part significa tornar als meus orígens. He anat destil·lant el meu catàleg, fent un buidatge bastant dràstic, per acabar amb les millors publicacions del Matarranya i el Maestrat. Ara és moment que l’antiga Llibreria Serret pugui ser la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.

—Quina serà la funció d’aquesta associació?
—Divulgar la llengua catalana a l’Aragó. Si anem als estatuts es veu molt clar que l’objectiu és preservar el llegat dels nostres avantpassats, que no deixen de ser els ilercavons. Uns avantpassats que han viscut en aquestes terres extenses, que no tenien fronteres, i que cobrien bona part de què era la Corona d’Aragó. Molts cops s’ha parlat del territori que englobava l’antiga Diòcesi de Tortosa, però encara era molt més ampli.

—Aquesta decisió ve motivada també per la dificultat de vendre llibres?
—No hi té res a veure. Ja feina molts anys que treballava a la llibreria i buscava un canvi vital. La part més romàntica, la de gestió cultural que s’engloba en el projecte Camins Serret, m’ha permès de fer-ne de tota mena. I d’això en continuaré fent a l’associació Ilercavònia. És cert que hi ha llibreries que tanquen, però jo no tanco perquè en tingui la necessitat, sinó perquè vull reconvertir-me.

—Però estem d’acord que ser llibreter és un ofici de resistència.
—Durant quaranta anys he estat fent les mateixes coses i allò que m’ha salvat ha estat la gestió cultural que he fet. Hi ha moments més bons i moments més dolents, però la meva decisió no va associada a les fluctuacions de la venda de llibres o del mercat editorial. Ara podrem fer moltes més activitats per a divulgar i reivindicar aquest territori tan ampli. Vull provar de ser més lliure i també tenir una vida més adequada per a la meva família. El dissabte i el diumenge em dedicaré a fer gestió cultural de manera més directa i seguint la filosofia de la Ilercavònia.

—Què heu après en aquests quaranta anys al peu del canó a la llibreria Serret?
—M’he buidat per divulgar un fet de què em vaig adonar quan era molt jove. Quan van aparèixer les primeres publicacions en català a l’Aragó, sobre l’any 1985, m’adono del lloc on he nascut. Jo vaig obrir l’any 1981. Vaig començar a percebre que vivíem en un encreuament de cultures, i crec que això que jo vinc a fer en aquesta vida és divulgar aquesta realitat. Fer saber que a l’Aragó també es parla català. I aquesta és la filosofia que he desenvolupat al llarg de tota la meva vida. Jo sóc nascut aquí i parlava català i aquest no és un fet que es doni per assumit. Vosaltres sí que sabeu que parleu català. Aquí ens deien sempre que parlàvem xapurreao. Llavors, quan sents que el català és la teva llengua, sents una força per dins que t’impulsa, que et fa sentir que has nascut per lluitar i fomentar-la. Per convertir-te en aquest punt de trobada i fer que tot això tiri endavant.

—L’associació Ilercavònia ja existia. Per què heu decidit que tingui la seu a Vall-de-roures?
—Jo conec aquesta associació l’any 2015, perquè una vegada vaig coincidir amb el president, Josep Miquel Martínez. En aquell moment, vam veure que teníem moltes coses en comú, i vaig pensar: ‘M’agradaria participar-hi. M’ho guardo per a quan tingui més temps.’ I bé, ara crec que és el moment. Com a membre d’allò que era l’antiga Ilercavònia, jo m’he sentit ilercavó ja de sempre i m’he entusiasmat en cada iniciativa. M’interessa de participar en aquesta idea, impulsar recerques que vagin en aquesta línia: investigar els orígens, l’arqueologia, passant per la història de les religions i arribant fins a l’època contemporània.

—La idea fóra d’establir aquests vincles entre el passat i el present mitjançant  activitats obertes al públic?
—És un projecte molt transversal perquè crec que l’objectiu últim és redescobrir-nos a nosaltres mateixos. Jo busco recuperar els valors. Sempre he pensat que, si tornem als orígens, recuperarem els valors. Crec que els hem perduts o  gairebé. Jo crec que en aquests territoris tenim una connexió molt potent de costums i cultura. La idea és trobar-nos cada vegada més a gust amb nosaltres mateixos.

—Com ha estat construir un projecte cultural de Països Catalans a l’Aragó amb la dificultat que implica no tenir polítiques culturals pròpies que potenciïn la llengua?
—Jo sempre he pensat que no tenim fronteres, que ens les posen els polítics i molts cops, en conseqüència, nosaltres mateixos. Jo crec que ara seria un moment prou adequat per a reivindicar un territori sense fronteres i recuperar els valors. I aquesta és una tasca que s’ha de fer tant col·lectivament com de manera individual. Si cadascú de nosaltres pot tornar als orígens, podem trobar la nostra essència. Jo tinc dos fills, de vint-i-tres anys i de divuit. El de divuit et puc assegurar que és d’una generació que ha recuperat l’esperit social, que es preocupa més per les persones que per les coses materials. Es preocupen per la col·laboració i la cooperació. Crec que ha estat la nostra generació qui ha causat aquest caos tan bèstia que ens ha portat a la crisi i al desastre del canvi climàtic. Jo veig un món prou desballestat. Si no som capaços de fer-nos unes bones autocrítiques i intentar saber per què fem les coses o per què hem nascut, ens encaminem cap a la nostra pròpia destrucció.

—L’altre dia llegia que el psicoanalista Ramon Riera alertava del perill de bucolitzar el passat dels espais rurals perquè també han estat espais de molt de patiment i lluites de poder.
—Bucolitzar el passat tampoc. Jo crec que viure en contacte amb la terra t’ofereix una altra percepció. Si volem tornar als orígens, hem de tornar a la terra. I és que al final hi acabarem tots, tornant a la terra. Però abans ho hem d’aplicar al nostre dia a dia. La meva generació ha percebut el món en dos grans sistemes: capitalisme o comunisme, i ells són en un altre moment. Veuen que, si no col·laboren i tenen en compte l’entorn, el seu món se’n va a la merda. El meu fill de vegades em diu: ‘Pensa en els meus néts.’ Crec que hem de ser més humans, més persones. Jo, gràcies a l’activitat cultural, sempre he optat per l’ésser humà. Per això m’han fotut hòsties pertot arreu. No m’ha agradat mai de posar etiquetes. La cosa més important és que no ens desconnectem entre nosaltres, que siguem conscients que habitem un espai comú.

—Part de les vostres iniciatives amb les presentacions literàries ha estat afavorir la presència física. Fer venir la gent a Vall-de-roures. En un temps on moltes de les interaccions entre autors i lectors són digitals, cal reivindicar compartir un mateix espai real?
—Sí. Jo durant aquests anys he treballat cada dia de la setmana. Per mi, organitzar aquestes trobades, fer que es trobi gent molt diversa i dispersa a causa de la meva sinergia, m’ha donat moltíssima energia. D’aquí han sortit amistats i projectes. Allò que volen és que cada vegada estiguem més aïllats, que comprem per internet i ens ho portin a casa. Si fem això ens matem a nosaltres mateixos. Per això, l’associació Ilercavònia, a part de tornar als orígens i divulgar el llegat dels nostres avantpassats, també vol ser un espai de trobada presencial al nostre territori. Tenim un territori riquíssim, que va de la muntanya al mar, amb una gent que és una barreja de cultures molt interessant. Si tenim present que l’antiga llibreria Serret sempre ha estat un punt energètic important, aquest nou projecte neix amb una potència molt gran. A més, com que jo estaré més descansat, podré estar més actiu.

—La seu física continuarà a l’antiga llibreria o voleu fer activitats en diferents punts dels Països Catalans?
—Tenia molt sentit que la seu fos a l’antiga llibreria Serret, perquè ja teníem aquest punt d’enganxada. Però també n’hi ha una subseu a Tortosa. En realitat, estem molt enxarxats. Sempre hem demostrat que, d’aquest punt neuràlgic, d’aquesta cantonada, ens podem expandir al món, i això continuarem fent.

—Ja teniu activitats programades amb l’associació Ilercavònia?
—N’hem fet a Arenys de Lledó i a Rosell ara farà un mes. Per al 2020 encara no tenim cap activitat programada, però sí projectes embastats. No en podem comentar res perquè ja ho anireu sabent. Però ens caldrà gent, perquè la nostra idea és debatre idees partint de molts punts de vista diferents.

—Qui formeu part de l’associació ara mateix?
—Hi ha molta gent potent que forma part d’Ilercavònia, però encara no es pot dir. Són personatges del món de la cultura, acadèmics, autors o investigadors que ja en són socis.

—Us noto il·lusionat. No teniu nostàlgia?
—A mi em feia llàstima que jo tanqués i Vall-de-roures no tingués llibreria, però ara estic més tranquil perquè he trobat la persona que la podrà obrir. Jo continuaré amb les meves coses i anirem fent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb





Ayer, 1 de enero del 2020, la Librería Serret, de Valderrobres (Teruel), dejó de existir como tal y su espacio se convirtió en la sede de la asociación cultural Ilercavònia Terra NostraOctavio Serret (54 años), que fundó la librería hace 38 años, se dedicará de lunes a viernes a un trabajo que no tiene nada que ver con la cultura, pero los fines de semana se centrará en la gestión cultural.


https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20200101/octavio-serret-cierra-libreria-serret-valderrobres-teruel-7791754



La Librería Serret se había convertido en un auténtico foco de irradiación cultural y un lugar de encuentro de las culturas aragonesacatalana y castellana en una tierra de frontera como el Matarraña. Decenas y decenas de escritores, desde Ana María Matute a Javier Cercas, desde Lorenzo Silva a Alicia Giménez Bartlett, desde Ian Gibson a Jordi Llavina o Rosa Regàs, acudían a la llamada de Serret los fines de semana para presentar y firmar sus obras, en un despliegue inconcebible para un pueblo de 2.000 habitantes. Galardonado en Aragón y Cataluña, Serret obtuvo en el 2009 el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat y la Creu de Sant Jordi en el 2017. Pero el hundimiento de la venta de libros, la España vacía y la competencia de Amazon y otras plataformas -Serret, paradójicamente, fue pionero en la venta onlinehan acabado con la librería. "Los años buenos fueron en el 2002-2003, después las ventas empezaron a bajar hasta el 2009 y desde entonces han caído en picado. En el 2015 estuve a punto de cerrar y si no hubiera hecho de gestor cultural, trayendo escritores y organizando actividades culturales, habría cerrado hace años", dice.
Serret, sin embargo, no abandona la gestión cultural, que es lo que más le gusta. "Me quito la paja y me quedo con el grano", explica gráficamente. La paja era la pura y simple venta de libros de todo tipo, desde literatura y ensayo a textos escolares; artículos de papelería; guías turísticas y senderistas de la zona, etcétera, que en realidad traspasa a una mujer del pueblo, que abrirá en un local cercano y a la que asesorará en sus inicios como libreraEl grano serán las actividades de gestión cultural, que realizará bajo la marca Camins Serret y en las que seguirá contando con la presencia de escritores, cuyas obras presentará en la sede de Ilercavònia Terra Nostra, en la de la nueva librería o en cualquier espacio de la comarca, desde hoteles a centros culturales.
La sede de Ilercavònia Terra Nostra, asociación fundada en Tortosa en el 2015, se traslada a Valderrobres, al actual local de la librería y abrirá los fines de semana. "Reunirá libros y publicaciones destinados a conservar y divulgar el legado de los ilercavones, el pueblo íbero que repobló estas tierras, que territorialmente corresponden a la antigua diócesis de Tortosa y abarcan desde el Matarraña y el Bajo Aragón hasta las comarcas del norte de Castellón y el sur de Tarragona", explica.
La asociación, presidida hasta ahora en Tortosa por Josep Miquel Martínez, se financiará con aportaciones de socios, "gente que ama esta tierra y vinculada al mundo de la cultura, como académicos o activistas culturales",  asegura Serret, cuya primera actividad en esta nueva etapa será el festival de literatura negra Aragón Negro, que se celebrará en Valderrobres y otras localidades de la comarca del 15 al 31 de enero. En realidad, Aragón Negro ya existía y la nueva edición está programada desde el año pasado, pero ahora se hará en la sede de Ilercavònia. Y Serret compaginará el festival con su nuevo trabajo comercial, en el que venderá productos alejados de la cultura, como ya hizo en sus inicios, antes de fundar la librería, porque Serret siempre ha sido, sobre todo, un gran vendedor. 

domingo, 24 de noviembre de 2019

LA GUARDIA DEL CASTILLO DE LA FRESNEDA

LA GUARDIA DEL CASTILLO DE LA FRESNEDA (SIGLO XIV-XV. LA FRESNEDA)

LA GUARDIA DEL CASTILLO DE LA FRESNEDA (SIGLO XIV-XV. LA FRESNEDA)


El alcaide del castillo deLa Fresneda se vanagloriaba de tener la fortaleza mejor custodiada existente, extremando las medidas de seguridad hasta límites inimaginables. Una de las muchas precauciones adoptadas consistía en que cada centinela nocturno debía llevar una antorcha encendida mientras vigilaba o hacía su ronda, con lo cual trataba de disuadir a cualquier enemigo, pues el castillo era un ir y venir constante de luces y resplandores.

Por otro lado, presumía el alcaide de contar entre sus hombres con el mejor y más certero arquero no sólo del reino sino de toda la Corona de Aragón, habilidad que había demostrado en cuantas ocasiones se le puso a prueba en pugna con otros afamados arqueros. Lo cierto es que desde cualquier parte del castillo podía dirigir y clavar sus flechas en el lugar preciso sin posibilidad alguna de error.

Era tarea obligada del arquero apagar cada noche con sus flechas las antorchas de todos y cada uno de los vigías, disparando su arco desde lo alto de la torredel homenaje.

No obstante, una noche, un vigía que tenía cita convenida con su amada abandonó su puesto y, por lo tanto, su antorcha estaba apagada, justamente la noche en la que la hija del castellán, que estaba enamorada secretamente del guardián ausente, fue a buscarle a su puesto para declararle su amor y, naturalmente, no lo encontró, decidiendo esperarle pensando que tendría razones para el abandono.

Dejó a su amante en las cercanías y regresó el desertor presuroso al lugar de su vela, con el tiempo justo para ocupar su puesto y encender nerviosa y precipitadamente su antorcha, momento en que descubrió junto a él a la hija del castellán que le estaba esperando. No tuvo tiempo de reaccionar y el presagio que relampagueó en su mente se cumplió.

En efecto, la flecha que había de apagar su antorcha recién encendida volaba ya rauda por el aire y fue a clavarse en el corazón de la muchacha. Hay quien dice que no fue fallo del arquero, el único que se le recuerda, sino que acertó a disparar a lo que más brillaba, el corazón encendido por el amor de la hija del alcaide.

[Yanguas Hernández, Salustiano, Cuentos y relatos aragoneses, págs. 108-110.]

https://www.ies-mcatalan.com/biblioteca/biblioteca.asp?pag=373

viernes, 28 de junio de 2019

Críticas hacia la catalanización de La Fresneda

autonómico elconfidencialdigital Críticas hacia la catalanización de un pueblo de Teruel, La Fresneda

Críticas hacia la catalanización de un pueblo de Teruel, La Fresneda.


https://somatemps.me/2019/06/26/criticas-hacia-la-catalanizacion-de-un-pueblo-de-teruel/



Críticas hacia la catalanización de un pueblo de Teruel, La Fresneda.

La Plataforma Aragonesa ʻNo Hablamos Catalánʼ ha​ denunciado que el municipio de La Fresneda (Matarraña, Teruel) exhibe un cartel informativo-turístico en la Casa de la Encomienda de la localidad, así como en la web del Ayuntamiento, en el que se refiere a Alfonso II como “I de Cataluña”.
La razón detrás de este seudónimo, según se puede leer en el texto publicado por el consistorio, se encuentra en la cesión de la villa a la Orden Calatrava en el año 1179, cuyo patronato se extendió “durante más de seiscientos años”, reflejado en el ʻPueblo españolʼ de Barcelona “con motivo de la Exposición Universal de 1929, al igual que el Ayuntamiento de la villa”. Desde NHC han denunciado que la identificación del rey Alfonso II como Rey de Cataluña “se insiste en la propia web del Ayuntamiento”, algo que la asociación ya ha pedido que se retire al nuevo Gobierno autonómico. Por ello, NHC ha pedido al Partido Aragonés “corregir y rectificar los cuatro años de política catalanista de Lambán”, (alias bambán) así como “defender el aragonés” ya que es “alarmante que las manipulaciones históricas y lingüísticas se den en Aragón”. En caso contrario, NHC ha anunciado la necesidad de que “surgiera un nuevo partido aragonesista”.





[...] los patronímicos de los sucesores de Ramón Berenguer portaban ya los epónimos de la casa de los AragónAlfonso Pedro, nombres que se iban a utilizar en sucesivas generaciones. [...] Pocos días después del repentino fallecimiento de su padre, Alfonso II, apenas un niño de cinco años de edad, se encuentra en Zaragoza rodeado de las más altas dignidades eclesiásticas (arzobispo de Tarragona, y obispos de Barcelona y de Zaragoza), y civiles, como el conde de Pallars y los más destacados magnates aragoneses y catalanes (el senescal Guillermo Ramón de Moncada, el mayordomo real Blasco Romeo, y los nobles Guillermo de Cervera, Ponce de Mataplana y Guillermo de Castelvell), que estarían gestando, sin duda, el consejo de regencia del monarca y su tutoría. En Zaragoza lo vemos confirmando los fueros de la ciudad, y un documento, de agosto de 1162, suscrito por todos aquellos nobles y eclesiásticos, lo intitula ya como «Dei gratia rex Aragonensi», recordando a su padre «conde de Barcelona y príncipe de Aragón», pero también a sus antecesores por línea materna, los reyes de Aragón, «el rey Alfonso, mi tío, el rey Ramiro, mi abuelo», aunque jurídicamente no podía obtener el pleno dominio del reino hasta la renuncia de su madre Petronila. [...]
Alfonso II viajará sucesivamente por las ciudades del reino (Zaragoza, CalatayudTarazonaAlcañizHuesca y Jaca), con la finalidad de que le reconozcan y juren como nuevo rey de Aragón.
En enero de 1163 la cancillería le denomina, además de rey de Aragón, como marqués de Lérida y Tortosa, y en febrero está celebrando su primera curia 
cort en BarcelonaBarchinona, donde fue jurado como conde de Barcelona el 24 de febrero de 1163. La solución jurídica al problema sucesorio se alcanzó cuando el 18 de junio de 1164 la reina Petronila, a la vez que confirmaba las disposiciones testamentarias de su fallecido esposo, renunciaba a sus derechos sobre el reino [...]

Sobrequés i Callicó, Jaume (2001). Els reis catalans enterrats a Poblet. Publicaciones de la Abadía de Poblet. p. 17. ISBN 8430090282.

Sobrequés i Callicó, Jaume


Jaume Sobrequés i Callicó (Gerona26 de juliol de 1943) és un historiador i polític català, fill del també historiador Santiago Sobrequés i Vidal. Com parlamentari fou membre de la Comissió dels Vint que redactà l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979.

El 1965 es llicencià en història a la Universitat de Barcelona, i des del 1966 hi va ser professor d'història medieval. Més tard guanyà la plaça de catedràtic d'història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1969 fou nomenat conservador de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona, i un cop arribada la democràcia, director i coordinador del pla de museus de l'Ajuntament de Barcelona (1981-1987).

Preocupat per la divulgació de la història de Catalunya, amb aquesta finalitat va fundar les editorials Base (1973) i Undarius (1976), per tal d'editar facsímils d'obres històriques catalanes.

A les eleccions generals espanyoles de 1977 fou escollit senador per la província de Gerona per l'Entesa dels Catalans, coalició amb la qual va repetir a les eleccions generals espanyoles de 1979. Això li va permetre ser membre de la Comissió dels Vint que al parador de Sau, Masies de Roda redactà l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. El 1982 ingressà al Partit dels Socialistes de Catalunya, amb el qual fou elegit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1988 i de 1992.

Del 1993 al 2000 fou membre de la junta directiva del Fútbol Club Barcelona. També és membre de la junta directiva de l'Institut Català de Cooperació Iberoamericana. El 2000 va substituir Josep Maria Solé i Sabaté com a director del Museu d'Història de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al 2008, quan fou substituït per Agustí Alcoberro i Pericay. Entre gener i novembre de 2009 fou rector de la Universitat Catalana d'Estiu.

El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi. Actualment és president de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Ha estat president de l'Equip Rector de la Universitat Catalana d'Estiu.

Després d'haver donat suport a les consultes sobiranistes, a principis de setembre de 2010 es donà de baixa del PSC, justificant aquest decisió per l'estancament de la via autonomista i la necessitat d'iniciar un procés cap a la independència.

El dia 19 de setembre de 2010, dóna suport a Artur Mas com a candidat a les eleccions del mes de novembre. El 2012, fou nomenat director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

Actualment, és tertulià del programa esportiu La porteria, de BTV.

jueves, 26 de julio de 2018

Dos años trabajando en la Venteta, Valdeltormo, Calaceite



Puticlub, Venteta, Valdeltormo, Calaceite

Porte dos añs treballán sense cobrá a La Venteta per a enchampá al seu home. 


Este curiós cas s´ha escampat pels pobles del Matarraña, sobretot a Calaseit y Valldeltormo. Una dona ha estat treballán durán poc mes de dos añs a un puticlub, La Venteta, sense cobrá per a enchampá al seu home a dins. Pareix que ella sospecháe del seu home y va dessidí agarrál en les mans a la massa. Dos o tres vegades a la semana eixíe per ahí y arribae en una auló a perfume barat, me vach imaginá aón anae y vach dessidí donali un escarmén, aixina que vach parlá en lo gerén del puticlub y me vach oferí a treballá a diari sense cobrá hasta enchampá al meu home.

Lo curiós es que han passat dos añs y encara no s´ha topetat en lo seu home. No hay anat mai a un puticlub, la colonia barata es de un amic en lo que juguem a les birles y es una mica maricona, per un atre amic me vach enterá de aón passae les nits la meua dona y no mu podía creure. La dona ha intentat disculpás en lo seu home "porto dos añs picán mol y encá que no hay guañat un duro, hay adeprés mol y prometixgo ficau en práctica en ell si me vol doná un atra oportunidat".


//  


Lleva 2 años trabajando gratis en un puticlub para pillar dentro a su marido.


Este curioso caso se ha convertido en noticia en los pueblos del Matarraña, Calaceite y Valdeltormo. Una mujer ha trabajado durante poco más de 2 años en un puticlub, la Venteta, de manera gratuita para pillar a su marido dentro.

Al parecer la mujer sospechaba de su marido y decidió pillarlo con las manos en la masa “dos o tres veces por semana salía por ahí y llegaba con un olor a perfume barato, me imaginé donde iba y decidí darle un escarmiento, así que hablé con el gerente del puticlub y me ofrecí a trabajar a diario de manera gratuita hasta pillar a mi marido”. 

Lo curioso es que han pasado 2 años y todavía no se ha topado con su marido “no he ido nunca a un puticlub, el perfume barato es de un amigo con el que jugamos a los bolos y es un poco maricona, a través de otro amigo me enteré de donde pasaba las noches mis señora y no podía creerlo”. La mujer ha intentado disculparse con su marido “llevo 2 años currando mucho y aunque no he ganado un duro, he aprendido mucho y prometo ponerlo en práctica con él si quiere darme otra oportunidad”.

sábado, 5 de mayo de 2018

Solo Houses

http://www.eleconomista.es/evasion/casas/noticias/8695532/10/17/Teruel-si-existe-mansiones-a-900-euros-el-dia-en-la-primera-coleccion-de-arquitectura-de-Europa.html


Los curadores de arte y arquitectura Christian Bourdais y Eva Albarran han elegido el Parque de los Puertos de Beceite de Matarraña, comarca del olvidado Teruel, para levantar la "primera colección de arquitectura de Europa". Un proyecto artístico, urbanístico y hotelero bautizado como Solo Houses que pretende "crear en un paisaje único una experiencia muy especial, un destino en sí mismo", afirma Bourdais en una entrevista a Evasión.
Solo Houses

En una superficie de 100 hectáreas este proyecto promete construir un hotel de lujo y hasta quince mansiones exclusivas en un entorno que sus impulsores consideran único. Christian Bourdais explica que "el Matarraña es una zona auténtica con un paisaje increíble, bastante bien conectado y que se pueden construir proyectos de este formato". Aunque se encuentre en Teruel, Solo Houses tiene la mirada puesta en las buenas conexiones con Barcelona, Valencia, Zaragoza o incluso Madrid.
Pezo Von Ellrichshausen (Chile), Ofce KGDVS (Bélgica), Barozzi /Veiga (Barcelona), TNA (Japón), Tatiana Bilbao (México) son algunos de los arquitectos elegidos por Solo Houses para crear esta colección de viviendas cuya arquitectura es la clave de la experiencia: "Lo que busco es que cuando estés en el interior de la casa se sienta una experiencia única gracias a los espacios, al juego de la luz natural a una determinada hora y al entorno". A juicio de Bourdais, estos arquitectos son "los futuros premios Pritzker de arquitectura".
Iniciado en 2011 y con un presupuesto inicial de 24 millones de euros, Solo Houses actualmente cuenta con dos propiedades construidas. Solo Pezo, de Mauricio Pezo Sofía von Ellrichshausen, es un mirador sobre el paisaje de Matarraña que destaca por su "forma escultural, unitaria y monolítica que se apoya sobre un podio ciego", explica el proyecto. Y Solo Office, de Kersten Geers y David van Severen, es una estructura con forma de anillo que invita a dar un paseo cubierto entre la reserva natural y el patio interior; "una casa sin límites con la naturaleza del entorno, un lugar de vida atravesada por el paisaje", afirma Solo Houses. Ambas propiedades están disponibles al alquiler, el precio se sitúa entre los 450 euros y los 900 según casa y temporada, y "están reservadas casi todo el año" dice Bourdais. La clientela es internacional.
El hotel, por su parte, ha sido diseñado por el arquitecto chileno Smiljan Radic y es la pieza central de la comunidad Solo. A través de una reinterpretación contemporánea de la hostelería, este arquitecto quiere dar importancia a la idea de una experiencia arquitectónica diferenciada acompañada de una propuesta cultural y actividades exclusivas que combinan arte, cine, naturaleza, deporte y gastronomía. 
Christian Bourdais desvela a este medio que está en conversaciones con un grupo hotelero español para dar servicio a este hotel y a las quince casas del proyecto. El precio por habitación alcanzará los 250 euros.
Acompañado de esta arquitectura y de la fuerza del paisaje de Matarraña, Christian Bourdais y Eva Albarran han completado su trabajo con la colaboración de Bas Smets, arquitecto-paisajista belga de renombre internacional, que ha diseñado el entorno natural que cubre la extensión de Solo Houses. Con Ulrich Obrist, reconocida figura del mundo del arte contemporáneo, que ha realizado el programa cultural y recorrido Arte y Arquitectura de este proyecto. Y con un distribuidor de cine francés para la elaboración de ciclos cinematográficos. "Solo por la oferta cultural y artística está justificada la visita", sentencia Bourdais.
El proyecto Solo Houses cree firmemente que el turismo cultural de gama alta es un mercado prometedor y que su propuesta se sitúa en un mercado que combina exclusividad y accesibilidad: "El turismo cultural de gama alta y la búsqueda por una experiencia inolvidable atraen a una clientela variada en busca del mejor destino". 
Christian explica que se trata de una redefinición que pasa por apostar por la experiencia más que por lo material. "Los aficionados a las estancias que combinan programa cultural de vanguardia y placeres hoteleros se prestan a la experiencia de Solo para vivir momentos únicos", añade.
Solo Pezo von Ellrichshausen 

Tarifs : 450€ par nuit et 3000€ par semaine en basse saison 
Durant Juillet et Août les tarifs sont à 600€ par nuit et 4000€ par semaine. 

Séjour minimum : 2 nuits 
Check in à 13h (flexible) 
Check out à 11h (flexible) 
Peut accueillir jusqu'à 5 personnes, 2 chambres, 1 lit double et 3 lits simples. 
Cuisine équipée, 2 salles de bain et 1 WC. 
Wifi disponible 
Animaux domestiques acceptés. 
Tarifs : 650€ par nuit et 4000€ par semaine en basse saison 
Durant Juillet et Août les tarifs sont à 800€ par nuit et 5000€ par semaine 

Séjour minimum : 2 nuits 
Check in à 13h (flexible) 
Check out à 11h (flexible) 
Peut accueillir 6 personnes (et peut être configuré pour accueillir jusqu'à 8 personnes) - 3 chambres (et une supplémentaire si besoin) 2 lits doubles et 2 lits simples. 
Cuisine équipée, 2 salles de bain, 1 douche dans la pool house et 1 WC. 
Wifi disponible 
Animaux domestiques acceptés. 

sábado, 6 de mayo de 2017

Pel Matarranya en BTT

Pel Matarranya en BTT





  • Paperback
  • Publisher: Generalitat de Catalunya (2010)
  • Language: occitano post Pompeyo Fabra
  • ISBN-10: 8497916999
  • ISBN-13: 978-8497916998
  • Product Dimensions: 8.8 x 4.6 x 0.6 inches
  • Shipping Weight: 9.9 ounces